Cerca

martes, 9 de febrero de 2016

Es Vedrà; una gestió coherent amb els objectius de conservació

La gestió i planificació dels espais naturals sempre és tan complexa com compromesa. Complexa perquè es tracta d'espais extremadaments dinàmics i fràgils en tant a les relacions i sinèrgies de tots els agents, factors i processos que s'hi donen. Compromesa perquè el gestionar és decidir, i el decidir sovint passa per presa de decisions punxegudes. Sigui com vulgui, la bona gestió només té una cara possible, aquella que asseguri que qualsevol acció o decisió sigui presa tenint en compte la conservació i preservació de l'espai que es vol gestionar. Dintre del concepte de "gestió d'espais naturals" com a terme en sí, la gestió és sols un escaló més. Amb això cal a dir que abans d'arribar a gestionar un  determinat espai, primer l'hem de conèixer íntegrament i després hem de saber planificar-ne la gestió potencial que ens ajudi a aconseguir els objectius planificats amb el mínim impacte possible. 

Vista panoràmica d'es Vedrà i es Vedranell (Eivissa). Font: wikipedia.org


El cas que aquests dies s'ha fet viral arrel de la decisió que le autoritats competents han pres vers l'eliminació de les cabres presents fins fa poc a es Vedrà d'Eivissa, és un nítida prova de que d'opinar tothom en sap, però que sovint s'enyoren arguments, coneixements i fundaments que recolzin els efervescents comentaris. Es Vedrà és un espai notablement protegit per un dret positiu que es recolza amb un cos normatiu d'àmbit europeu i autonòmic. Seguint l'ordre territorial, es Vedrà - es Vedranell queda a l'ampara del que defensa i estableix la Xarxa Natura 2000. Aquesta, de gènesi europea i amb l'objectiu d'homogeneïtzar els criteris de conervació d'hàbitats i espècies d'interès comunitari arreu dels estats membres, considera la zona en qüestió com a Lloc d'Interès Comunitar -LIC- (a partir del que estableix la Directiva d'Hàbitats) i com a Zona d'Especial Protecció per a les Aus -ZEPA- (segons el que postula la Directiva d'Aus). Endemés de protecció a l'ampara del cos normatiu europeu en matèria de medi ambient, es Vedrà quedà emparat per la Llei 1/1991 d'espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d'especial protecció de les Illes Balears, la qual li otorgà la figura d'Àrea d'Especial Interès -ANEI-. Finalment, el 2002, atenent a la Llei 4/1989 de conservació dels espais naturals i de la flora i la fauna silvestre (d'àmbit estatal) i a partir del Decret 24/2002, es declarà el Parc natural de cala d'Hort, cap Llentrisca i sa Talaia, i les Reserves naturals d'es Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent, que anys més tard, el 2005, amb l'entrada en vigor de la Llei 5/2005 per a la conservació dels espais de rellevància ambiental (LECO) en foren modificats els seus límits.

La notable quantitat de figures de protecció en aquesta zona du implícit el ferm compromís que els actors competents en la seva gestió han de tenir en tant a la preservació d'allò que està protegit. La gestió d'un espai natural no ha de passar, en cap cas, per decisions i accions ad hoc en funció de qui estigui al comandament del poder en un determinat moment, sinó que en exclusiva s'ha de deure a la preservació dels hàbitats i les especìes que s'hi puguin trobar en perill. El fet de comptar amb hàbitats que segons una Directiva europea són considerats com a prioritaris vers a la seva gestió i conservació ha de ser superlatiu front a les opinions que, sovint des del desconeixement, puguin sorgir en tant, per exemple, a la retirada de ramat. L'útilització del ramat caprí no és una mesura ni nova i exclusiva de les Illes, sinó que arreu, i en el cas que hagi estat beneficiós per la conservaciò d'hàbitats i ecosistemes, s'ha utilitzat (e.g. búfals asiàtics a s'Albufera de Mallorca o els llops al Parc nacional de Yellowstone, als Estats Units). Com aptuntava anteriorment, l'eix cronològic en aquests casos passa per conèixer, planificar i gestionar. Utilitzant el tema de debat com a símil, si des del coneixement la situació d'hàbitats i espècies a es Vedrà demostrava que el seu estat de conservació era decadent, atribuït a l'acció depredadora del ramat caprí, la presa de decisió és tan fonamentada com coherent des del punt de vista tècnic ja que, atenent a la responsabilitat dels gestors, ajudarà a recuperar l'estat de conservació òptim d'allò que, des d'un punt de vista jurídic i normatiu està potegit; hàbitats i espècies.

En temes complexes cal que hi hagi opinions que, com a mínim, juguin dins els límits del coneixment i l'honestetat, i que alhora, fugin de la demagògia i l'absurd. Seria del tot sa que els que, per exemple defensen a ungles i dents la tauromàquia, ara no en vulguin fer un ressò mediàtic d'una mesura que ha estat íntegrament presa per a correspondre amb el que el cos normatiu d'aquest espai en concret n'estipula: la conservació i preservació dels hàbitats i espècies presents a la zona, molts d'ells, per cert, d'interès comunitari. Si bé la presa de decisions sempre ha de poder ser objecte de crítica, seria interessant que almanco aquesta ho fes basant-se amb proves sinceres i fonamentades que l'argumentin. En aquest cas en concret, i extrapolable a qualsevol altre espai natural protegit, la gestió criticable sense escrúpols ha de ser aquella que no es faci pensant plenament en la conservació dels valors i recursos naturals jurídicament protegits. Sempre que aquesta sigui la filosofia de gestió, cal ser prudents, i com a mínim, esperar els resultats derivats abans d'omplir línies absurdes d'opinions sense fonament.

Miquel Mir Gual